La paraula nació.

LUIS RACIONERO - 08/05/2006.

CATALUNYA O GALÍCIA són nacions per cultura; Espanya és nació que va englobar a les anteriors i ara apareix altra 'nació' que és Europa.
---------------------------ooo0ooo-----------------------

El defecte d'Occident és prestar massa consideració a les paraules, donar-los més valor que a les coses, viure, com molts dels meus col·legues escriptors, en un espai virtual de paraules, el que Aldous Huxley va cridar "the strange idolatrous over-estimation of words" (l'estranya i idólatra sobreestimación de les paraules).

Contra això les ments més intel·ligents del segle XX, com el propi Huxley o Karl Popper, han recomanat el principi de no discutir mai sobre paraules i els seus significats. "Mai et deixis ficar en discussions sobre paraules i els seus significats. El que s'ha de prendre de debò són qüestions de fet i proposicions sobre els fets". Popper dixit (pace a la ministra del pixie).

La meva estimada amiga i formidable política Esperanza Aguirre afirma que "si Catalunya és una nació no pot ser-lo Espanya". Depèn de com definim nació: estem caient en una disputa sobre paraules i el seu significat. Em sembla que era Grotius qui va definir com nació o Estat nació aquell territori que fora capaç de defensar-se contra una invasió estrangera. Això era en el segle XVI i XVII, que les nacions europees tenien grandàries semblants. Avui aquesta definició no val, perquè gairebé cap nació de les quals hi ha en l'ONU és capaç de defensar el seu territori davant una invasió de EE. UU. França va ser envaïda per Alemanya en 1815, 1870, 1914 i 1940, va deixar per això de ser nació? Avui dia perquè no ens envaeixin està l'OTAN i l'ONU, ambdues federacions d'estats. O sigui que avui dia el significat de nació com grup de gent que pot defensar el seu territori ja no val.

Quina definició de nació es pot donar?: "unitat de destinació", o sigui, programa; cultura comuna, o sigui, homogeneïtat; dependència d'un centre, o sigui, polaritat. Grups de gent com els gallecs, bascos, catalans, escocesos es poden cridar nació perquè tenen en comuna una cultura, és a dir, llengua, costums, mig de guanyar-se la vida i símbols (bandera, himne, sant patró, festes commemoratives, història i mites). El diccionari de la Real Acadèmia oferix les definicions: conjunt dels habitants d'un país regits pel mateix govern i conjunt de persones d'un mateix origen que generalment parla un mateix idioma i tenen una tradició comuna. El primer és l'Estat nació, el segon la nació cultural.

La nació Estat amb exèrcit per a defensar el territori es va fundar a la fi del segle XV a França i Espanya per Luis XII i Fernando el Catòlic. La seva utilitat va durar cinc segles, fins al XX, quan apareixen en la perifèria d'Europa colossos com EUA, Rússia, Xina, Índia, que són conjunts d'Estat (a on cada un, és) de la grandària de França, Espanya o Anglaterra. A partir d'això, els estats nació del segle XV es veuen obligats a unir-se en grups superiors com la Unió Europea o l'OTAN.

De manera que Catalunya, Galícia o Euskadi són nacions per cultura, programa i polaritat; Espanya és nació perquè va aparèixer com nivell següent que va englobar a les anteriors en el segle XV, perquè els convenia a tots, i ara apareix altra nació que és Europa, que englobarà a Espanya, França, Alemanya, etcètera, perquè ens torna a convenir a tots. De manera que Catalunya és una nació i Espanya també és una nació, només que Catalunya neix en l'any 1000 i Espanya en el 1500; Catalunya no té Estat perquè a partir del 1500 ho va passar A Espanya. I ara Espanya ho està passant A Europa i a l'OTAN.

Millor no perdre'ns en paraules. La qüestió es comprèn millor si es pren consciència que els grups nacionals són creacions humanes en l'espai i en el temps. No hi ha pobles triats per Déu ni països que Crist va fundar, sinó grups humans que es federen per a millorar els seus interessos. Com a tal, els grups són canviables en l'espai i en el temps, s'adapten als canvis exteriors o pereixen. El gran canvi del segle XX, que és l'emergència d'una economia a escala mundial, ha obligat als estats europeus a integrar-se en mercats comuns per a competir amb els colossos del món. Davant tals necessitats d'adaptació que apunten cap a la integració en conjunts més amplis, cal tenir molt clara la relativitat de les organitzacions estatals, el seu caràcter pràctic, no mític, el seu aspecte racional, a més de sentimental. Des d'una òptica així, els conflictes es resolen perquè la reorganització redunda en benefici de tots; només cal sacrificar els interessos que volguessin una Espanya governada encara per Felipe II o des de la vall veïna.

És un tema del nostre temps: des que periclitaren els imperis colonials -l'últim en 1945-, els estats nacionals del segle XVI s'han quedat sense "unitat de destinació en l'universal"; el nivell Estat nacional ja no és - com fa cinc-cents anys- el graó més útil de la jerarquia de grups humans; ara es promouen aliances multinacionals, els estats es fonen uns amb uns altres i es diluïxen en tots més amplis: unions de repúbliques socialistes, estats units i mercats comuns. La dimensió òptima del mercat ja no és cinquanta milions de persones, sinó tres-cents milions; en vista d'això, una societat que ja no se centra en la conquesta, sinó en el benestar i la cooperació, busca reestructurar-se per a complir els nous objectius, més materialistes, però menys guerrers que abans.

El nou imperi passa per les multinacionals que, malgrat tots els seus defectes, són menys agressives que els conquistadors i els mercaders d'esclaus. És en el marc d'aquest canvi de món que cap reinterpretar la dialèctica de les nacionalitats dintre de l'Estat d'Espanya, així com la de la pròpia Espanya o França dintre del graó superior que és la Unió Europea, o el paper d'Europa en el món.

Espanya, que s'havia tancat després dels revessos europeus dels Austrias, la repressió de la Inquisició, el passotisme de la noblesa i la pèssima infraestructura, tant física com educativa, va començar en 1898 un camí de rectificacions i transformacions que ara culmina: som el desè país industrial del món i el cinquè d'Europa, tenim un règim democràtic estable, ens hem integrat en el Mercat Comú i som una societat post-indusrial. Podem anunciar, pel mateix, la fi de l'edat conflictiva que es va iniciar amb les expulsions, l'imperialisme i la intransigència del segle XVI.

Hem aconseguit donar-li la volta a la nostra decadència econòmica en menys de cent anys. En cada època hi ha un tipus d'agrupació territorial òptima, que està en funció de la tecnologia i l'equilibri de poder d'aquest període històric. Així, en l'edat mitja no existien estats nació tipus Espanya, França o Alemanya, sinó comtats, ducats i regnes petits; a Itàlia havia ciutats estats. En l'època moderna aquestes unitats territorials, útils durant l'època medieval, van esdevenir obsoletes i es van agrupar en l'Estat nació, que va anar la grandària òptima corresponent a les tecnologies, comerç i equilibri de poder de l'època posterior a 1500. Doncs bé, ara estem en una tercera època, la post moderna o post industrial, i en ella la grandària òptima d'agrupació territorial és el mercat comú o els estats nació units.

Cada grandària va ser l'òptim en la seva època, cada nova grandària es va imposar per la seva eficàcia a aconseguir el que les societats volien. Però quan passa la seva època, el comtat o la nació no desapareixen, estan aquí en la història, els costums i les tradicions, però ja no són útils, cal integrar-los en la nova dimensió. Per això ni Catalunya ni Espanya són indissolubles unitats de destinació, sinó nivells successius en l'adaptació dels habitants de la Península al canvi del seu entorn, i ambdues són part del passat. Però no un passat que oblidar, sinó que conservar i integrar en el nou nivell continental postindustrial i després en el global mundial que apareixerà en el futur.

Manteniment