O estat Federal o independència... Entre tots la van matar

Opinió 20 02 2007
Juan José López Burniol

Entre tots la van matar...

Les prioritats de Zapatero posen de manifest que l'Estatut no assolirà mai un desenvolupament ple.
-----------------------------------------------------------------
Fa uns quants dies, vaig rebre una trucada de la secció d'Opinió
d'aquest diari demanant-me un article sobre la problemàtica que
planteja el desenvolupament estatutari. Vaig respondre que no
creia ser la persona indicada per fer-ho, atesa la meva posició
crítica enfront de l'Estatut, però, davant la insistència, hi vaig
accedir després de pensar que, si dono la tabarra als lectors una
setmana i una altra sobre els més variats temes, no puc fugir
d'estudi davant d'una qüestió compromesa. Així que, un cop
acceptat el repte, em disposo a afrontar-lo sense modificar el meu punt de vista inicial, és a dir, que l'Estatut de Catalunya constitueix un greu error, des del punt de vista dels interessos generals de l'Estat espanyol, per introduir --encara que sigui de manera embrionària-- uns mecanismes de bilateralitat impropis d'un Estat federal --que, al cap i a la fi, és un Estat unitari-- i típics d'una confederació. Aquesta bilateralitat, acceptable potser com a estació de pas per als que aspiren a una Catalunya
independent, no convé a Espanya, no només perquè la seva probable extensió a més autonomies provocaria --al fer- se efectiva-- l'erosió irreversible de l'Estat, sinó per una qüestió d'interessos, perquè, ¿què hi guanyaria amb això? Introduir un factor de desestabilització permanent, ja que la bilateralitat només condueix a la confederació o a la dissolució.
UN COP establert aquest punt de partida, entro en matèria. La situació actual està definida per dos fets contradictoris: primer, l'Estatut és una llei aprovada amb escrupolosa observança dels
tràmits prescrits i que, per tant, ha de ser complerta per tots (la llei és autònoma i heterònoma; o sigui, vincula tant qui la dóna com qui la rep). Segon, l'Estatut --amb independència que estigui sent qüestionat davant del Tribunal Constitucional-- és objecte d'una reticent interpretació, quan no ho és d'una frontal inobservança, per part de l'Administració central de l'Estat. Dit clarament: el Govern o incompleix o dóna allargues.
L'incompliment s'adverteix en l'impuls de noves lleis que desconeixen l'Estatut (lleis de dependència, adopcions, del llibre, de defensa de la competència, de violència en l'esport, etc); i el fet de donar allargues es manifesta en la decisió del Govern central de posposar el desenvolupament de l'Estatut (gairebé 30 lleis, de les quals 20 són orgàniques) fins després de les eleccions generals del 2008. La raó al.legada és la inseguretat que genera l'amenaça d'una sentència desfavorable del Tribunal Constitucional, però la raó de fons --i en això radica la gravetat de la situació generada-- està en el temor a la reacció de l'electorat espanyol, ja que l'estrella electoral del PSOE es va començar a enfosquir quan l'Estatut va arribar al Congrés.
Davant d'aquesta situació endimoniada, és lògic que el conseller Castells no amagui les greus dificultats del moment, encara que rebutgi l'alarmisme, i que el president Pujol alerti sobre que les dificultats seran enormes. Jo, per la meva part, sóc encara més pessimista: crec que la decisió del president Zapatero d'excloure de les seves prioritats legislatives els traspassos a la
Generalitat constitueix la primera prova que aquest Estatut no serà mai objecte de desenvolupament ple. Em baso, per opinar d'aquesta manera, en una convicció que és característica dels que treballem amb lleis: l'escassa eficàcia d'aquestes quan no són l'expressió d'una convicció social dominant. M'explico. Fa uns quants dies vaig sostenir, en aquestes mateixes pàgines, que certs aspectes de la llei de partits són --a la pràctica--
d'impossible aplicació al País Basc, tenint en compte el fet que una majoria dels bascos no recolzen les seves normes. ¿Algú s'imagina --per exemple-- que el lehendakari Ibarretxe
pugui ser condemnat en virtut d'aquesta llei? És clar que no. Doncs bé, per la mateixa raó afirmo que l'Estatut de Catalunya no serà mai objecte de desenvolupament ple, pel fet que
comporta una modificació directa del sistema jurídic general d'Espanya --és a dir, de l'Estat--, que no ha estat acceptada --per considerar-la útil i necessària-- per la majoria dels ciutadans espanyols. Se m'objectarà que el Parlament espanyol va aprovar l'Estatut i que aquestes són les regles de la democràcia. Sí, però també va aprovar la llei de partits, i ja hem vist el que passa. El voluntarisme juga, en dret, molt males passades. El que, no obstant, sí que s'ha d'admetre és la responsabilitat que incumbeix al president Zapatero per haver impulsat un text que, més enllà de l'oposició obtusa del PP, era mirat amb desconfiança per gairebé la totalitat de la dreta i per bona part del seu propi partit.
POTSER NO ES va ponderar prou aquesta resistència. Un observador tan lúcid com Enric Juliana ha escrit fa poc que "l'Estat espanyol, un dels més antics del Vell Continent, disposa d'uns engranatges molt sòlids, però la seva ànima és feble". Jo, per la meva part, considero que passa justament el contrari: l'Estat espanyol ha estat tradicionalment feble i, de fet, no va arribar mai a forjar-se com un autèntic Estat unitari i centralista (no va aconseguir consolidar ni la unitat de caixa), i per això mateix va necessitar --al llarg del segle XX-- l'ortopèdia de dues dictadures.
Però, en canvi, la nació espanyola, l'Espanya que se sent espanyola, és un malalt amb una mala salut de ferro, que ha superat crisis tremendes i que no pensa precisament autodestruir-se
quan està --en un món globalitzat on tan transcendents resulten les àrees culturals-- davant d'un dels moments més esperançadors de la seva complexa història. Donat aquest
panorama, és just que em preguntin quina sortida veig a aquesta situació. No l'hi veig, per això entenc que es plantejarà --no més enllà del 2008-- un autèntic i gravíssim conflicte
institucional que només admetrà dues solucions: o construïm entre tots un autèntic Estat federal o reconeixem el dret d'autodeterminació que deixi obert a Catalunya el camí de la seva
independència.
HE REPETIT tant, últimament, que l'única alternativa realista davant el secular problema català és l'Estat federal o l'autodeterminació de Catalunya, que em pot passar com al tonto del poble, condemnat a fer sempre la mateixa gràcia. No m'importa, malgrat que admeto que ningú sol compartir el meu punt de vista. Però les raons dels meus objectors no em convencen, ja que totes giren al voltant de la idea que Espanya no permetrà mai la independència de Catalunya.
Jo no ho veig així, ja que el cansament que provoca una reivindicació indefinida, així com el risc que la recerca d'un marc satisfactori per a Catalunya converteixi l'Estat en un galimaties
ingovernable, superen els indubtables avantatges que derivarien d'una implicació cordial i il.
lusionada de Catalunya en un projecte espanyol sincerament compartit. I, per una altra part, l'Espanya d'avui --amb Madrid al capdavant-- no és tampoc l'Espanya de la Restauració, ni tan
sols la del franquisme. Pasqual Maragall, que té una rara capacitat d'intuïció, va escriure fa temps que "Madrid se n'ha anat". Crec que, en algun sentit, tenia raó. Ara bé, per afrontar
d'una manera pacífica la disjuntiva apuntada --Estat federal o autodeterminació-- seria necessari fer-ho com les parelles civilitzades en què ha prevalgut el desamor i opten per posar
fi a la seva convivència prescindint del concepte de culpa. No s'ha de buscar culpables. Les culpes sempre es reparteixen. És preferible pensar que entre tots la van matar i ella sola es va
morir.
Acabo, no sense deixar abans constància que tot el que he dit fins ara ha estat escrit des de la preocupació per l'interès general d'Espanya, per a mi prioritari; des del respecte a Catalunya,
a la qual mai negaré el dret a anar per lliure si se sent incòmoda en la casa comuna espanyola; i des de la lleialtat amb qui he compartit algun projecte, perquè crec que la crítica
és una forma superior de compromís.
*Notari.

Adjunto aquest altre article de Josep Mª Puig Salellas, que és una resposta, al article anterior d'en López Burniol, i que a mi particularment m'ha obert una perspectiva nova sobre la Constitució que no conexia.

---------------------------------------------------------------------


27/2/2007 DEBAT SOBRE LES TESIS DE LÓPEZ BURNIOL // JOSEP M. PUIG SALELLAS
¿On és l'arma homicida?

Per sobre del federalisme i de la independència, és possible una relació especial de Catalunya amb Espanya
JOSEP M. Puig Salellas
Fa uns dies, el meu amic Juan-José López Burniol, home profundament interessat en els grans problemes polítics d'aquest país, publicava un article titulat Entre tots la van matar..., la tesi central del qual crec que es pot resumir en aquestes paraules: "L'Estatut de Catalunya constitueix un greu error, des del punt de vista dels interessos de l'Estat espanyol, per introduir --encara que sigui de manera embrionària-- uns mecanismes de bilateralitat impropis d'un Estat federal --que, al cap i a la fi, és un Estat unitari-- i típics d'una confederació". Per afirmar, cap al final, que "l'única alternativa realista davant del secular problema català és l'Estat federal o l'autodeterminació".
Però jo en discrepo. Potser perquè, com que sóc una mica més vell que el meu amic, intento de veure les coses amb una altra perspectiva, i és que, a mesura que transcorren de manera
implacable, els anys van introduint en els esperits --potser en alguns-- un cert grau d'escepticisme saludable, que porta a una posició dialèctica útil: la relativització dels conceptes.
D'ALTRA BANDA, crec que la bilateralitat ja es troba a la Constitució.
És a dir, quedava clar en el seu article 2 que l'Estat estava integrat per comunitats autònomes amb entitat nacional -- les anomenades nacionalitats-- i per d'altres que eren qualificades únicament de regions. I si algú havia de donar algun sentit a aquesta dualitat de subjectes polítics, més enllà del fet retòric, la terminologia diversa havia de tenir la seva conseqüència en els continguts, precisament polítics, de les dues autonomies.
Un fet que encaixa amb el doble disseny que resulta del títol VIII, el qual al costat de l'autonomia només administrativa de l'article 148, presenta, introduïda a darrera hora, l'autonomia política de l'article 152, que, al revés d'aquell, sí que parla de Govern, d'Assemblea Legislativa i de Tribunal Superior.
Així doncs, en una lectura neutra dels textos tot semblava apuntar a Catalunya i el País Basc, en allò que podia ser un intent de resoldre el gran problema estructural: l'encaix d'aquests dos territoris en el mapa polític de l'Estat. Però, com tots sabem prou bé, res d'això ha succeït i, al final, des del poder central --incloent-hi el determinant beneplàcit del Tribunal Constitucional-- hom va optar per la generalització de l'autonomia política, que en el seu revers tenia una conse- qüència inevitable: l'erosió de les competències.
EL FET PODIA ser assumible en territoris amb una personalitat no excessivament diferenciada, però és evident --i no només pel fet cultural-- que aquest no és el cas de Catalunya. Amb la
qual cosa, la reacció ha estat inevitable: el plantejament d'un nou Estatut, amb els objectius lògics d'assolir: en primer lloc, una consolidació del marc competencial; en segon lloc, una
reducció del drenatge fiscal, i en tercer lloc, un cert grau de bilateralitat en la relació amb l'Estat, aspectes que --amb el reconeixement dels drets històrics-- crec que són els grans trets
que caracteritzen el text del 2006.
En definitiva, diríem que, per damunt del federalisme i de la independència, hi ha d'haver la recerca d'una relació especial, perquè el primer, precisament per la seva uniformitat, ignora el
fet diferencial, i la segona --i, per tant, jo em declaro un independentista nostàlgic-- no és viable.
MIRIN: segons dades de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona relatives a l'any 2005, el saldo comercial de Catalunya amb la resta del món fou negatiu en 4.305 milions
d'euros, mentre que el relatiu a Espanya fou positiu en 20.956 milions. I és que, com tots sabem prou bé, el primer mercat de les empreses catalanes més importants i de les que no ho
són tant, des de les agroalimentàries fins a les farmacèutiques, passant per Editorial Planeta o Gas Natural, és l'Estat espanyol. I, per donar una altra referència, si ens fixem en la implantació de La Caixa o del Banc Sabadell, el resultat és el mateix, perquè resulta que entre el 64,85% i el 67,32% de les seves oficines estan emplaçades a la resta de l'Estat.
Per tant, jo diria que sí, que l'Estatut del 2006 es correspon, ara per ara, amb els interessos de Catalunya, però crec que també amb els de l'Estat espanyol, si d'allò del que es tracta és
de regular amb imaginació un fet estructural que és el que és i que, per tant --Espanya és diferent o, si volen vostès, la realitat va més enllà de la teoria--, no s'ha d'encallar en les limitacions que puguin significar els conceptualismes d'un dret polític de laboratori.
PER TANT seria greu que es complís el que insinua López Burniol: "Aquest Estatut no serà mai objecte de desenvolupament". Estaríem aleshores novament davant d'una nova evidència que, com sempre, és precisament allà, al centre de l'Estat, on no es vol resoldre el seu problema estructural. Quan resulta que aquí:
a) Després de la conversió a un cert catalanisme del PSC --comandada no pels nois de Sant Gervasi, sinó pels fills dels immigrants de la segona meitat del segle XX-- la reivindicació del
nou Estatut s'ha fet sobre una base política molt majoritària.
b) Des del nacionalisme, l'Estatut és només una nova fita en el procés de recuperació institucional iniciat per Enric Prat de la Riba fa gairebé cent anys, el 1914, amb la Mancomunitat.
Notari.

Manteniment