El pacte constituent i l'estatut

El pacte constituent i l’Estatut
1.• El Tribunal Constitucional no figura com a guardià de la unitat de l’Estat i del dret d’autonomia


Il·lustració: PERICO PASTOR
JAVIER Pérez Royo
El constituent del 1978 no va definir de manera acabada l’estructura de l’Estat, però sí de manera inequívoca dos elements essencials d’aquesta estructura:
1. La decisió política constitucionalment conformadora d’aquesta estructura, articulada com un compromís entre el principi d’unitat política de l’Estat i el reconeixement del dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya.
2. El contingut del dret a l’autonomia de l’article 151 de la Constitució, reservat en tot cas per al País Basc, Catalunya i Galícia, encara que no tancat als altres territoris.
Aquests dos elements figuren des del primer projecte de Constitució, el que es publica al Butlletí Oficial de les Corts el 5 de gener de 1978, i no desapareixen de l’iter (camí) constituent fins a la fixació del text definitiu que es va sotmetre a referèndum el 6 de desembre de 1978. Qui repassi els quatre volums que recullen les actes de les Corts constituents ho podrà comprovar. Aquests dos elements, i tan sols ells, són els únics relatius a l’estructura de l’Estat presents al llarg de tot el procés d’elaboració de la Constitució. Entre tots dos configuren el contingut mínim obligatori de l’estructura de l’Estat definida pel constituent.
D’acord amb aquests dos elements, la Constitució defineix el procés de construcció de l’Estat autonòmic, que descansa en una doble garantia: una a favor del principi d’unitat política de l’Estat, una altra a favor del dret a l’autonomia.
La garantia a favor del principi d’unitat política de l’Estat és la més forta de totes les que es contenen en el text constitucional i consisteix que la nacionalitat o regió que es vulgui constituir en comunitat autònoma ha de comptar amb el concurs de l’Estat per fer-ho. Cap nacionalitat o regió pot decidir unilateralment constituir-se en comunitat autònoma. El Parlament de la nacionalitat o regió elabora un projecte d’Estatut i l’ha de remetre a les Corts generals perquè aquestes, després de la negociació corresponent, li donin la seva aprovació. En el cas que la negociació no fructifiqui, la voluntat de les Corts generals preval sobre la voluntat del Parlament proponent. Això vol dir, doncs, que en cas de desacord, el principi d’unitat política de l’Estat preval sobre el dret d’autonomia.
La garantia a favor del dret a l’autonomia és molt menys forta i consisteix que, en cas de desacord entre el Parlament proponent i les Corts, l’Estatut aprovat per aquestes últimes ha de ser sotmès a referèndum de la població de la comunitat autònoma proponent, que el pot aprovar o rebutjar.

La construcció de l’Estat autonòmic descansa, doncs, en el fet que les Corts generals són el guardià del principi d’unitat política de l’Estat i que els ciutadans de la nacionalitat o regió són els guardians del dret a l’autonomia. Ni la nacionalitat o regió pot imposar a l’Estat un Estatut que aquest consideri lesiu del principi d’unitat ni l’Estat pot imposar a la nacionalitat o regió un Estatut que aquesta consideri lesiu del dret a l’autonomia.
Les Corts generals tenen l’última paraula pel que fa a la preservació del principi d’unitat política de l’Estat. Els ciutadans de la nacionalitat o regió tenen l’última paraula pel que fa a l’acceptació del que entenen què és l’exercici del dret a l’autonomia.
Això figura així en el primer projecte de Constitució, el publicat el 5 de gener de 1978, i no va deixar de figurar així en cap moment de l’iter constituent fins a la redacció final del text constitucional que es va sotmetre a referèndum el 6 de desembre. Per al constituent del 1978, el guardià de la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia, és a dir, del respecte per part de la nacionalitat o regió, en l’exercici del seu dret a l’autonomia, del principi d’unitat política de l’Estat són les Corts generals i res més que les Corts generals, de la mateixa manera que el guardià del respecte del dret a l’autonomia de l’Estatut aprovat per les Corts generals, en garantia del principi d’unitat, són els ciutadans de la nacionalitat o regió. I ningú més que ells.

L’última paraula en la defensa del principi d’unitat política de l’Estat la tenen les Corts. L’última paraula en la defensa del dret a l’autonomia la tenen els ciutadans de la nacionalitat o regió afectada. Aquest és el nucli essencial del pacte constituent.
En cap moment en tot el debat constituent, el Tribunal Constitucional va figurar com a guardià del principi d’unitat o del dret a l’autonomia en el moment en què la nacionalitat o regió decideix constituir-se en comunitat autònoma. En cap moment. Treure-li l’última paraula a les Corts i als ciutadans de la nacionalitat afectada, als ciutadans de Catalunya, per exemple, suposa la ruptura del pacte constituent en què descansa la legitimitat de l’Estat autonòmic.

*Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla